Canyeta

Moving time  2 óra 40 perc

Idõ  4 óra 54 perc

Koordináták 4029

Uploaded 2018. március 19.

Recorded március 2018

-
-
387 m
127 m
0
6,8
14
27,25 km

Megtekintve 123 alkalommal, letöltve 3 alkalommal

közel Rótova, Valencia (España)

Marxuquera o la Marxuquera, és una caseria i una partida extramunicipal repartida entre els municipis de Gandia, Palma de Gandia i Ador. (La Safor), amb uns 934 habitants. La major part de la partida rural pertany al terme de Gandia i està formada per un extens pla tancat al nord pel massís del Mondúver, a l'est per la Serra Falconera, a l'oest i al sud per la Serra Grossa, les últimes estribacions del Buixcarró i el Vernissa. La seua extensió és d'unes 750 hectàrees, que equivalen al 12,21% del terme municipal de Gandia, més l'enclavament d'Ador (3,53 km²), que forma una llarga llenca de territori entre els termes de Gandia i Palma de Gandia, al llarg del curs del barranc de Lloret.

La carretera Gandia–Simat creua Marxuquera des de Gandia i va cap a la Valldigna passant per la Drova i Barx, a través del coll dels Caragols. El barranc Verd discorre pel sud del pla, i pel nord ho fa el barranc de Marxuquera, també conegut com a barranc de Sant Nicolau o de Beniopa. Els accidents naturals separen Marxuquera en dos parts ben definides, deixant al centre la serra Falconera i determinant així el límit entre la Marxuquera Alta i la Baixa, exactament dividides pel Racó de Tomba.

Gràcies al seu clima, protegit per les muntanyes i en conseqüència, l'alleujament dels vents que per allí s'hi dóna, Marxuquera ha sigut històricament un lloc propici per a l'assentament humà.
Aqüeducte de la canaleta que portava el aigua desde la font de la finestra fins el Covent de St.Jeroni l'Arcaeta es el nom de la canaleta degut a la gran cantitat ďarcaes (aqüeductes)que la canaleta te desde el seu naixement fins arribar al Convent
Fa 50 anys i a causa del mal estat de la canaleta existent es canvi per la canonada existent en l'actualitat
Corral de pedra utilitzat per al bestiar cabres i ovelles
Corral de pedra utilitzat per al bestiar cabres i ovelles on comença el camí a la font
Font de Lloret i galeria artificial, per aprofitar l'aigua de la Font de Lloret per a la irrigació de les zones de cultiu pròximes, s'excavà una galeria artificial de 25 metres de longitud i més d'un metre i mig d'alçada, amb un ramal secundari a l'interior de 18 metres de longitud, al costat de les cascades subjacents d'aquesta galeria i gràcies a les canalitzacions es fa possible l'abastament d'aigua als camps.
Bassa de Ros i Finca Nova Gragon. Aquesta bassa és la més gran de totes les basses propietat de la família de l'enginyer de mines de l'exèrcit, Don Luís García Ros, i té una superfície de quatre negades. Aquest enginyer va ser qui va ordenar perforar part d'una muntanya en la qual hi havia una font, i que és el que des de llavors es coneix com La Font de Lloret.
El nombre de Marchuquera se ha extendido a todo el valle, que abarca hasta los límites de Rótova, Palma de Gandía, Beniopa y la Drova, pero lo que determinaba anteriormente su identidad era el conjunto de casas que se levantaron entorno a lo que llamamos Ermita de Marchuquera, dedicada a la Virgen del Montdúver
Es tracta d'una construcció insòlita, de difícil datació, tot i que atenent a la fàbrica i tipus de construcció, podria ser del segle XVII.[1] A 1962, en un manuscrit d'Antonio Sancho Santamaría, es fa una de les primeres referències escrites de l'edifici i es diu que recorda als "morabitos norteafricanos". Més tard, a 1970, en un article de l'historiador José Camarena, publicat al diari Ciutat, s'esmenta també aquesta singular construcció, amb la denominació de morabet. I així es coneix popularment l'edifici.[2] Aquest controvertit edifici presenta planta cilíndrica (de dues plantes comunicades entre si per una escala), coberta amb una volta de maçoneria d'uns 7 metres de diàmetre i una alçada total de 6 metres, rematada en una petita llanterna. A la planta superior presenta una obertura en el costat aquest. A la part baixa hi ha la porta d'accés i finestres de petites dimensions a manera d'espitlleres. Presentava una mena d'emmurallament per un segon recinte en forma de corona, que es pensa havia d'estar cobert coincidint amb la base de la volta, ja que apareixen buits i osques en què havien recolzar les biguetes de la coberta. L'accés a aquest espai es realitza a través d'una porta d'arc carpanel rebaixat.[1] Els materials emprats en la seva construcció són còdols gruixuts, pedra trossejada per la volta, i maó a les portes i finestres. Se sap que a curta distància, uns 100 metres existir un edifici de similars característiques, més petit i amb una sola alçada, tot i que no hi ha restes actualment.[1] L'edifici és actualment propietat de l'Ajuntament de Gandia, que va iniciar un projecte per a la seva restauració, el qual va donar lloc a una nova hipòtesi sobre l'origen i ús del monument. L'equip d'arqueòlegs que va realitzar la primera fase d'intervenció arqueològica a l'edifici, Juan Cardona (director del Museu Arqueològic de Gandia) i Paco Blay, deslligà la seva creació de la presència islàmica a la ciutat i va confirmar la seva construcció al segle XVII. Per a aquests arqueòlegs, amb tota probabilitat l'edifici va ser concebut per ser un punt de transferència de gel, que es transportava des de les neveres que recollien la neu a les muntanyes. Allà s'emmagatzemava per proveir a la ciutat. Segons els experts podria ser l'única « nevera de transferència de gel » de la qual es té constància a la Comunitat Valenciana.[3] Malgrat això, els arqueòlegs autors de l'estudi consideren que les dades de la seva feina no són fermes, sinó que obren una nova hipòtesi, per tant qüestionable. La seva investigació segueix la línia sobre l'origen de l'edifici basada en els topònims locals de la zona, coneguda popularment com La Nevasca, per referències en l'entorn, com el camí de La Nevera, i en dades topogràfiques, se sap que des de l'època medieval es comercialitzava el gel de les muntanyes de la Falconera, la qual cosa, unit a les dades extretes de l'excavació arqueològica, va portar als arqueòlegs a plantejar aquesta nova hipòtesi. Es tractaria per tant d'un dipòsit intermedi entre el lloc de producció del gel i de consum. Però no hi ha consens entre especialistes, ja que entre altres, Jorge Cruz, especialista valencià en el comerç de la neu i les instal·lacions, posa en dubte aquesta línia d'interpretació, ja que l'edifici no presenta un pou o cava per recollir gel, que és típic en totes les instal·lacions d'aquestes característiques.[2]

Hozzászólások

    You can or this trail