ROMANYÀ DE LA SELVA ( MERCÈ RODOREDA ) 08-FEB-14

Una era, com a lloc de treball, és un espai de terreny net i ferm on es realitzen diverses funcions, segons el tipus d'era: Es treballen els cereals, es conreen vegetals, es prepara l'argamassa, es treballen els minerals, etc. Trillant sobre l'empedrat d'una era agrícola. En agricultura, l'era de batre , és el terreny (normalment circular i empedrat) on es batien els cereals i posteriorment es ventaven per obtenir el gra. Quan apareixen agrupades en un espai col·lectiu, al conjunt se l'anomena empriu. Estructura de les eres de batre Normalment es troben situades prop d'un mas, hisenda o caseriu, o en llocs accessibles des de zones de cultiu, i solen estar empedrats amb materials de diversa naturalesa (còdols de la mida d'un puny aproximadament, lloses de pissarra o pedra o, fins i tot, la pròpia roca aflorant). En rares ocasions no estan empedrats, i en aquest cas se les denomina terrizas . Les eres es construïen amb un lleuger pendent, per evitar que s'embassessin amb les pluges i, un cop construït el balate de base, circular, des del seu centre es traçaven els radis que facilitarien l'empedrat. Per salvar els possibles desnivells i aïllar-la de vessaments que puguin formar-se amb la pluja, ajudant així a la seva conservació, de vegades estan envoltades de murs de més de 0,50 cm de gruix i de poca alçada. La seva construcció solia fer-se en llocs alts, per aprofitar vents suaus i constants, que facilitessin la tasca de ventar o separar el gra de la palla, un cop s'acabava la batuda.

Ruc català Classificació científica Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Mammalia Ordre: Perissodactyla Família: Equidae Gènere: Equus Subgènere: Asinus Espècie: Equus asinus Subespècie: E. a. var. catalana Nom trinomial Equus asinus var. catalana Calçat amb simbologia catalanista que inclou l'ase El ruc català o guarà (Equus asinus var. catalana) és la raça de rucs autòctona de Catalunya. Taula de continguts Història L'origen del ruc és la subespècie d'ase Equus asinus somaliensis que donà naixement als ases del pròxim Orient i en acabat als d'Europa. S'emparenta estretament amb l'ase mallorquí i l'ase zamorà-lleonès. Es creu que la raça vindria de molt antic. Plini el Vell ja va fer constar que a la Plana de Vic s'hi venien ases, llavors dits ausetans. Encara que fou molt important al camp en el passat, la davallada del seu ús ha engendrat una baixada paral·lela del seu nombre fins al punt que es pot assegurar que corre risc d'extinció. En el passat n'hi havia arribat a haver uns 50.000, però actualment en resta poc més de mig miler, més de cent dels quals es troba fora de Catalunya. Si bé se l'ha honorat amb títols com la millor raça de rucs del món, després d'haver guanyat diversos concursos, val a dir se'l preava sobretot per a crear muls de tir de carros. És la raça fundadora de l'ase mallorquí i una de les fundadores dels rucs nord-americans. Les seves característiques racials han servit moltes vegades per a millorar les races d'altres indrets del món. Joan Gassó i Salvans (?-2012) fou el ramader berguedà que recuperà el ruc català a la seva finca Can Fuïves d'Olvan. Característiques racials Alçada: Fa 1,65 m des de les peülles fins a la carena. És la raça més alta i corpulent de la seva espècie. Pes: Una adult pot arribar a fer mitja tona. Pelatge: A l'estiu té el pelatge curt i negre a tot el cos tret de la zona de la boca, dels ulls i a la panxa on és blanc. A l'hivern, en canvi, li creix un pelatge castany fosc més llarg que li cobreix tot el cos i li serveix d'abric. Orelles: Es caracteritzen per apuntar cap amunt, l'animal tingui l'edat que tingui. Mai no cauen cap al costat. Aliment: acostuma a menjar herba comestible i algunes altres menges. Hàbitat: normalment viu als boscos.

Cova d'en Daina Sepulcre de la Cova d'en Daina. La Cova d'en Daina és un dolmen de granit de grans dimensions construït entre el 2700 aC i el 2200 aC al raval del poble de Romanyà de la Selva (Baix Empordà). Història Cova d'en Daina, entrada. El conjunt fou descobert pel professor d'història natural de l'Institut de Girona Manuel Czurro a l'inici del decenni de 1900 als terrenys de la família Cama a Romanyà, coneguts com a Manso Cama. Al 1957, Lluís Esteva promogué l'excavació del monument. En aquesta campanya es trobaren mants ossos, dents, set puntes de fletxa en sílex, ceràmica i peces de collars. Estructura Estructura de la Cova d'en Daina. El recinte megalític es troba protegit por un cromlech en forma d'anell extern d'11 metres de diàmetre format per grans pedres granítiques passadís principal que va d'est a oest un túmul de terra i pedres que serveixen de contrafort la cambra sepulcral del centre. El dolmen amida 7,60 m de llarg per 1,70 m d'ample i 1,50 m d'alçada. La cambra funerària, de forma rectangular, es troba separada de la galeria per tres peces que conformen la porta d'entrada. Les peces de més grandària recuperades del'aixovar foren trobades en l'excavació de PereCama i Casas el segle XIX. Altres de més petites pertanyen a l'excavació d'Esteva Cruañas. Del conjunt cal destacar nombrosos ossos molt fragmentats i moltes dents de gent gran i de criatures. Set puntes de sílex de diverses tipologies i fragments de ganivet, també de silex. Dos fragments ceràmics amb línies incisives i un altre fragment de vora, potser campaniforme. Més de tres centenars de grans collarets d'esteatita i decalaïta. Dues plaquetes de fibrolita de color grisverdós i dues altres de sorrenca molt fina, una perforada.Una peça discoidal de pissarra negrosa i una petita peça feta amb una làmina fina d'or, enforma cilíndrica, enrotllada